Descobrint Berlín

El paper creixent que Alemanya té en el si de la Unió Europea, especialment en aquests moments de crisi econòmica, m’ha fet revisar el apunts que vaig prendre durant una visita a Berlín l’estiu del 2007. En aquests quatre anys no ha passat res que desmenteixi el que aleshores es podia observar. Al contrari, el Berlín reunificat capital de la nova Alemanya unida està exercint cada dia més el paper hegemònic a Europa que en aquell moment s’albirava. Una Alemanya que enterrava el seu passat nazi i comunista per connectar amb la història de la monarquia prussiana, tamisada per la democràcia instaurada sota la tutela aliada després de la Segona Guerra Mundial. Berlín, una ciutat d’una gran bellesa, destinada a ser la capital “de facto” d’Europa.



* Dimarts, 17 de juliol del 2007

Marxem a Berlín a passar uns dies de descans. La sortida de l’aeroport de Barcelona és tot un espectacle. Centenars de persones s’amunteguen en les cues per facturar els equipatges i en els controls de seguretat. Sembla el metro en hora punta. Milers de passatgers passen cada dia per l’aeroport del Prat el qual ha experimentat un creixement espectacular directament relacionat amb l’èxit turístic de la ciutat de Barcelona i amb la proliferació dels vols de baix cost.

Després de poc més de dues hores de vol aterrem a l’aeroport Tegel de Berlín. En contrast amb el ritme frenètic de l’aeroport de Barcelona es respira un ambient de tranquil•litat i ordre. El avions aterren i s’enlairen de manera espaiada, sense cues. En la terminal es respira calma i la sortida en cotxe cap el centre de la ciutat es fluida.

La primera impressió de Berlín és que és una ciutat d’una gran bellesa. Avingudes i carrers amples i profusament arbrats. Nombrosos jardins i espais verds. De tant en tant un riu o un canal. Una ciutat molt gran, immensa, però prou esponjada per a que sigui agradable viure-hi.



* Dimecres, 18 de juliol del 2007

Primer dia a la capital d’Alemanya. Tot i que la intenció inicial era descansar, ens vam possar de seguida en marxa. Berlín és una ciutat amb una història recent que la fa fascinant. Es molt difícil resistir-se a explorar personalment l’escenari d’esdeveniments claus del segle XX.

Abans de seguir he de confessar dues coses que expliquen aquesta fascinació. Per a mi l’Alemanya nazi es una de les experiències més intrigants del segle XX i crec que aporta llum per a la comprensió de la naturalesa humana. En principi sembla inexplicable com un poble educat i civilitzat, que ha fet grans aportacions a la cultura europea, pugui transformar-se en pocs anys en protagonista d’una de les barbaries més grans que ha vist la humanitat. Com una cultura que ha donat a Kant i a Goethe, a Beethoven i a Marx, i a molts altres, pot ser capaç de generar l’extermini massiu, industrialitzat, de milions de persones sense que s’alci cap veu en contra mes enllà d’algunes protestes testimonials? Que va passar? Investigacions històriques recents confirmen que més enllà de la influència decisiva de Hitler com a inductor, el poble alemany va donar suport majoritàriament al règim nazi, a la guerra i estava informat del genocidi que perpetraven els seus dirigents.

Després van pagar un fort preu: la destrucció del país, la ocupació de les potencies guanyadores. I una conseqüència indirecta: la nova confrontació sorgida entre els guanyadors, la guerra freda, va tenir com a escenari Alemanya. El país va quedar dividit i un mur aïllà Berlín Oest del seu entorn.

La segona raó d’aquesta fascinació es que Alemanya es un país clau de l’Unió Europea. Pel seu pes demogràfic, econòmic i cultural, i pel fet de trobar-se al bell mig del territori de la Unió. Per tant no es gens indiferent com els alemanys hagin paït la seva experiència històrica i quines conclusions treguin. Tots ens hi juguem molt.

Total que hem acabat matinant i a dos quarts de nou estàvem ja a la Potsdamer Platz disposats a recórrer els escenaris claus d’aquesta història recent. Aquesta plaça era un dels centres comercials més animats i amb un tràfic mes intens del Berlín d’abans de la guerra. Després va quedar destruïda i als anys 60 l’aixecament del mur la va transformar en terra de ningú entre els dos blocs. Era una de les anomenades “zones de la mort” on els vigilants de l’Alemanya del Est disparaven a matar contra qualsevol que intentés creuar a l’alta banda. Ara es una plaça una mica desangelada, on algunes multinacionals com Sony o Daimler-Chrysler han fet fortes inversions i han construït gratacels espectaculars. Del mur no queda més que una línia marcada en el terra i una inscripció que senyala per on passava.

Seguim caminant i arribem als terrenys on estava situada la cancelleria del III Reich a la Voss Strasse. Del solemne edifici no queda ni rastre. Alguns blocs d’apartaments i terreny sense edificar és tot el que hi ha. Només un cartell en una cantonada explica que en aquest lloc estava situat el palau des del qual Adolf Hitler dirigia Alemanya i el búnquer en el que va passar les últimes setmanes de la guerra. L’edifici de la cancelleria era solemne, ampul•lós, pensat per a impressionar els visitants. Estava cobert totalment de marbre i el convidats havien de recórrer prop de tres-cents metres fins arribar al despatx del dictador, gran com una canxa de bàsquet. Després de la guerra el russos van ordenar la demolició del edifici i el marbre es va utilitzar en la reconstrucció d’una estació de metro propera i en el mausoleu dels soldats soviètics morts a Berlin.

Més amunt, en direcció a la Porta de Brandenburg, és troba el monument a les víctimes de l’Holocaust. Blocs de formigó de diferents alçades deixen entre ells uns estrets passadissos en un intent de fer arribar als visitants la sensació de solitud de les víctimes del horror nazi.



La Porta de Brandenburg, situada abans entre els dos murs de la línia de separació, ha recuperat el seu paper de símbol de Berlín per excel•lència. Només la maquinària i els barracons d’una nova línia de metro en construcció tallen la visió en perspectiva de un dels eixos tradicionals i més significatius de la ciutat que va de l’avinguda Unter den Linden fins el Tiergarten a través de la Porta.

L’edifici del Reichstag, situat més al nord al costat del riu Spree, és un altre dels símbols recuperats després de la reunificació. Des del 1990 és seu del nou parlament de la Alemanya unificada i recupera així el paper de màxima representació de la sobirania popular que havia perdut des del 1933. La remodelació dirigida per Norman Foster, amb una cúpula de vidre que permet contemplar el saló de sessions, dona un toc de modernitat a un edifici no massa agraciat.

Donem mitja volta i travessant l’avinguda Unter del Linden ens dirigim cap al sud. La Friedrichstrasse, enclavada abans en ple Berlín Est, s’ha transformat en un dels nous eixos comercials de la ciutat reunificada. Hotels, grans magatzems, galeries comercials i botigues de tots tipus se succeeixen un al costat de l’altre. És un altre zona on la iniciativa privada s’ha bolcat.



En la part baixa, en direcció a la Mehringplatz, és troba un altre dels llocs emblemàtics del Berlín dividit, el Check Point Charlie. Era l’únic lloc per on els estrangers podien entrar a Berlín Est i es va fer famós en nombrosos films d’espionatge com “L’espia que va sorgir del fred” basada en la novel•la de John Le Carré. Han desapareguts els murs, els filferros i els potents focus que permetien controlar la zona. Queda una reproducció de la caseta de control aliada, amb la barrera de sacs plens de terra que la protegien.

Les cicatrius provocades per la derrota d’Alemanya a la Segona Guerra Mundial i per la guerra freda semblen haver desaparegut de Berlín. Aparentment el mur que dividia la ciutat és només un record i un motiu d’atracció pels turistes que no dubten a retratar-se a Check Point Charlie o a seguir la trajectòria que feia prop de la Porta de Brandenburg. Inversions massives per part de l’Estat federal i la iniciativa privada han permès reconstruir el centre de la ciutat en un temps rècord. Un conjunt de nous edificis governamentals subratllen que Berlín torna a ser la capital d’Alemanya.

Això es el que és veu. Un clar intent de recuperar la normalitat en un país reunificat i pròsper. El que no es veu, però es suposa, es que experiències tan traumàtiques com l’ascens del nazisme, la derrota en la guerra i la divisió de la ciutat han deixat una profunda empremta en la societat. A Alemanya i a Berlín els senten bé la pau i la reunificació però no semblen disposats a oblidar els drames del passat com ho testimonia el monument a les víctimes de l’Holocaust inaugurat fa poc mes de dos anys.

Dinem a les galeries Quartier 205, un dels centres comercials construïts recentment a la Friedrichstrasse. Després, de retorn cap a l’hotel, en aturem en diferents llibreries. En la Llibreria francesa de les Galeries Lafayette trobo una interessant historia de Berlín que hem proposo llegir per conèixer millor la ciutat.



* Dijous, 19 de juliol del 2007

Com està previst fer tota la setmana he començat el matí, ben d’hora, fent marxa pel Tiergarten. Aquest gran jardí, situat al centre de Berlín, era inicialment el bosc de caça dels prínceps electors de Brandenburg i es va transformar en parc als inicis del segle XVIII. Es gran, immens. Durant mitja hora corro per un camí que bordeja un canal, sota uns arbres i una vegetació frondosa. A aquesta hora del matí no hi ha pràcticament ningú i tens la sensació d’anar per un bosc a les afores de la capital.

Després dia dedicat als museus. Berlín té molts i dedicats als mes diversos temes. Però potser destaquen sobre els altres aquells que recullen les troballes dels arqueòlegs alemanys del segle XIX i principis del XX. Ens decidim pel Pergamon situat al principi de l’avinguda Unter den Linden, en l’anomenada illa dels museus. El conjunt del edificis de la illa te un aire rònec, de no haver estat rehabilitats en dècades. Ara es treballa intensament però es trigarà alguns anys en veure els resultats.

El Pergamonmuseum conserva una de les col•leccions mes importants d’antiguitats de Grècia, Roma i Mesopotàmia. La primera sala es espectacular. Reconstrueix l’altar encarregat pel rei Eumenes l’any 170 abans de Crist en la ciutat de Pèrgam, a l’Asia Menor. L’altar, dedicat probablement a Zeus i Atenea, consta d’una gran escalinata al cap de munt de la qual hi ha una galeria de columnes amb un fris amb escenes mitològiques. Les restes autèntiques de l’altar s’insereixen en una reconstrucció global que permet contemplar tot el monument en la seva grandiositat. Una excel•lent audioguia permet fer-se a l’idea dels detalls més interessants del monument i comprendre com es desenvolupava el culte. El museu conté altres dos monuments “estrella”: la façana del mercat de Milet, d’època romana, i la reconstrucció de la via processional i la porta d’Ishtar a Babilònia. El primer és ara difícil d’apreciar per les obres de rehabilitació que s’hi fan. No així la porta d’Ishtar de Babilònia espectacular gràcies a que s’han pogut conservar els colors al llarg del temps.

En aquests museus tinc sensacions contradictòries. D’una banda admiració per la labor pacient de recuperació i restauració de grans tresors arqueològics que ens han permès conèixer fragments molt importants de la nostra història. De l’altra un cert malestar perquè aquestes obres d’art estan molt lluny del lloc on van ser creades i totalment fora de context.

De tornada a l’hotel, a la tarda, segueixo llegint la història de Berlín. La primera conclusió és que la història d’Alemanya es inseparable de la de Prússia. Tant com la història d’Espanya es inseparable de la de Castella. El aliats, en acabar la Segona Guerra Mundial, van donar per acabada a Prússia i van repartir els seus territoris més orientals entre Rússia i Polònia. Però l’Alemanya d’avui es incomprensible sense l’historia de la monarquia prussiana que va donar impuls a la unitat d’uns estats molt dispersos que només tenien en comú la llengua i la cultura.


* Divendres, 20 de juliol del 2007

Avui hem decidit dedicar el dia a visitar la zona comercial més destacada de la ciutat. Abans de seguir he d’aclarir una cosa: la divisió de Berlín i la seva posterior reunificació han produït un fenomen curiós: hi ha moltes coses duplicades. El centre comercial per excel•lència de Berlín Oest era la zona en torn a la Kurfürstendamm, la gran avinguda que des dels jardins del Tiergarten i el Zoo es dirigeix cap a occident. Des de la reunificació una zona cèntrica abans integrada al Berlín Est, la Friedrichstrasse, s’ha transformat en un importat pol comercial i ha aconseguit atreure a la majoria dels turistes per la seva proximitat als monuments històrics del centre de la ciutat.

Visitem la Kurfürstendamm i els carrers adjacents. El públic es majoritàriament alemany i la oferta més abundant. En general la globalització ha fet que cada dia hi hagi menys diferències entre les zones comercials de les grans ciutats. A Berlín, com a Barcelona, Paris o Londres es poden veure les mateixes botigues, les mateixes cadenes de roba i els mateixos grans magatzems amb poques excepcions.

En el cas de Berlín hi ha però uns grans magatzems que destaquen per sobre els altres. És el conegut popularment com a Ka De We. Fundats ara fa cent anys s’han transformat en successives ampliacions en un dels més grans d’Europa. La oferta es molt variada i complerta, i de bona qualitat. Destaquen de manera especial les plantes dedicades a la gastronomia. En la planta superior hi ha un restaurant tipus autoservei amb una gran varietat d’ofertes culinàries una bona part de les quals es preparen davant dels ulls del client. El restaurant te molt èxit i a les hores dels àpats està habitualment ple encara que sense aglomeracions. Però el més destacat es troba en la planta immediatament per sota. La oferta es exhaustiva. Si ens interessa la xocolata podem trobar totes les especialitats de les marques més conegudes cadascuna en una botiga equivalent a una pastisseria de les nostres. Si ens plau el peix hi ha un conjunt de botigues on és poden contemplar i comprar els productes del mar. Però el més interessant es que és poden consumir allà mateix. En la mateixa botiga hi ha una barra en la que el client, còmodament assegut, pot contemplar com li cuinen el peix que ha escollit i no ha d’esperar per fruir-ho. No molt lluny hi ha altres botigues dedicades a les salsitxes i a la carn, amb els mateixos serveis. Es poden provar també especialitats orientals del Japó i Tailàndia. Hi ha mostradors dedicats als formatges, al cava i a una infinitat de coses que son un autèntic plaer pels sentits.


* Dissabte, 21 de juliol del 2007

Visita al Palau de Charlottenburg construït el 1695 pel príncep elector de Brandenburg Frederic III, que més tard seria el primer rei de Prússia amb el nom de Frederic I. L’edifici, ubicat en el que aleshores era una localitat de la rodalia de Berlín, va ser destinat a residència d’estiu de l’esposa del príncep, Sofia Carlota. Va ser un dels primers palaus de la monarquia prussiana, després de l’antic palau situat en el centre de Berlín. L’edifici, molt danyat durant la Segona Guerra Mundial, va ser reconstruït amb gran cura. Les seves estàncies i els jardins son d’una gran bellesa i és nota que formen una part important del patrimoni d’Alemanya per les atencions que se li dediquen.

Després de dinar hem visitat l’altra cara de la moneda: el Palau de la República construït al centre de Berlín pel règim de l’Alemanya de l’Est. La imatge es patètica. Com un monstre desventrat grues, ferros i pedres s’acumulen en un solar rodejat de cartells que intenten explicar el que en aquell lloc està passant. El Palau de la República era seu del parlament de la República Democràtica Alemanya i un dels edificis emblemàtics del règim. Un centre comercial, cinemes i altres entreteniments li havien donat una dimensió popular a més a més dels usos oficials. L’esplanada davant l’edifici era el lloc escollit per les desfilades cíviques i militars promogudes per les autoritats comunistes. Era per tant un lloc incòmode per als mandataris de l’Alemanya reunificada. Una oportuna asbestosis va permetre tancar l’edifici. Després d’una llarga pol•lèmica es va decidir desmantellar l’edifici i reconstruir l’antic Palau Reial ubicat en el mateix lloc i que el règim comunista havia demolit. Això si, el palau no és dedicarà a rememorar la monarquia prussiana si no serà un centra d’intercanvis culturals.

No deixa de ser curiosa la doble reacció. D’una banda es deixen soterrats els llocs simbòlics de l’Alemanya nazi i s’enderroquen alguns del edificis emblemàtics del règim comunista. De l’altra es reconstrueixen i es cuiden els palaus i edificis de la monarquia prussiana encara que descarregant-los d’un explícit contingut polític.

* Diumenge, 22 de juliol del 2007

Plou amb força. Hem hagut d’ajornar la visita que volíem fer al Palau de Sanssoucci de Postdam. Però no va malament perquè així podré aprofundir en alguns del llibres que he adquirit sobre Alemanya. I reflexionar sobre el conjunt de la visita.

La impressió global és que a Alemanya li està costant digerir el seu passat recent. Hi ha ganes de passar pàgina, d’oblidar l’etapa nazi i comunista, de soterrar-les en la mesura del possible. Com si es tractés de dues catàstrofes naturals davant de les quals un no pot fer res més que lamentar el que va passar. I, al mateix temps, es busca connectar amb el passat anterior. Com l’experiència democràtica anterior al nazisme va ser curta i convulsa, la mirada es gira cap a la monarquia prussiana. En la memòria col•lectiva, els reis de Prússia, especialment alguns com Frederic II, son els líders que encapçalen els períodes més afortunats de la història alemanya.

Una experiència democràtica llarga i consolidada Alemanya no la ha tingut fins després de la Segona Guerra Mundial. En aquest mig segle han canviat moltes coses i probablement s’ha marcat un rumb que serà molt difícil torçar.

* Dilluns, 23 de juliol del 2007

Tornem a Barcelona. L’aeroport del Prat ens rep amb la seva activitat intensa i amb cues per a tot: per a recollir les maletes, per a pagar l’aparcament, per a sortir amb el cotxe... Feia set anys que no agafava l’avió en el Prat i s’ha notat un canvi espectacular com també es nota a Barcelona. En contrast amb la tranquil•litat de Berlín aquí hi ha un ritme frenètic. No hi ha ni ombra d’aquella suposada calma llatina ni de la suposada capacitat dels catalans per a fruir de la vida. Tothom sortia de l’avió com si anés a perdre el tren. Quin desfici. Desenes de persones amuntegades a sobre de la cinta transportadora de les maletes com si anessin a sortir autèntics tresors en lloc del equipatges amb la roba bruta després del viatge.

Aquest desfici, del que no ens adonem perquè estem a dintre, també es viu a la ciutat. Embussos de trànsit, contaminació, el centre de Barcelona ple de milers de turistes que gairebé no deixen espai als autòctons. Exactament que volem? Ser encara mes rics i esprémer fins el final la taronja del turisme a costa de transformar la ciutat en una nova Calella o Lloret? O ens volem plantejar un desenvolupament estratègic que tingui en compte les tecnologies amb futur i un creixement urbà sostenible i respectuós amb el medi ambient?