Una imatge estereotipada dels Estats Units fa creure al nouvingut que les grans ciutats plenes de gratacels com Nova York o Los Angeles son la quinta essència del país. Res més lluny de la realitat. Estats Units és un país molt complex on es combina el més modern i avantguardista amb zones molt tradicionals i conservadores. Viatjar a l’Old South, el Vell Sud, és clau per a entendre el país. Entre altres coses perquè Estats com Virgínia van ser capdavanters en la lluita per la independència i en les primeres dècades de la nova nació. L’estiu del 2008 vam visitar Virgínia, Carolina del Sud i Geòrgia. Una experiència inoblidable.
Washington
• Dimarts, 8 de juliol del 2008
Tornem als Estats Units. A les deu del matí ens hem embarcat en un vol que ens ha deixat tretze hores mes tard a Washington, prèvia escala i canvi d’avió a Nova York.
L’ambient a Washington es calorós i humit. La xafogor que envaeix la ciutat contrasta amb la forta refrigeració que hi ha als avions, hotels i la majoria dels edificis, transformats en autèntiques cambres frigorífiques. Curiosament s’ha d’anar amb roba lleugera pel carrer i abrigar-te quan entres als edificis o als transports.
La primera impressió que et dona la gent es que es molt activa i individualista, i no gaire refinada en el tracte. Tothom camina molt de pressa i tens la sensació de que si bades ningú t’esperarà. Segurament hi ha gent molt sofisticada en aquest país, però no es la gent que et trobes pel carrer.
Hem vingut a passar les vacances d’estiu a Nord-amèrica amb l’objectiu de conèixer els Estats del sud, especialment Virgínia, Carolina del Sud i Geòrgia. Era una assignatura que teníem pendent.
Els visitants s’enlluernen habitualment amb Nova York i San Francisco, i visiten també Washington i Los Angeles. Però, en general, ignoren els Estats del sud. I es precisament aquí on van néixer el Estats Units. La primera colònia anglesa que va sobreviure es va fundar a Jamestown, Virgínia, el 1607, tretze anys abans que els peregrins del Mayflower fundessin Plymouth a Nova Anglaterra. Virgínia va ser també la pàtria d’alguns dels mes destacats dirigents de la guerra d’independència americana i pares fundadors dels Estats Units, entre el quals el primer president George Washington. Però després de la guerra civil el paper de Virgínia, en el bàndol dels perdedors, va quedar enfosquit. Es va preferir oblidar els orígens vinculats a les plantacions de tabac i l’esclavisme en favor dels puritans de Nova Anglaterra molt mes adequats per a la nova Amèrica sorgida de les cendres de la guerra civil de la mà d’Abraham Lincoln.
Els objectius estan clars: visitar Richmond, Jamestown, Charleston, Savannah... Però això serà a partir de demà. Hem arribat molt cansats després d’un viatge tan llarg. Després d’una breu incursió a Union Station per sopar i comprar uns mapes ens hem anat a dormir. Viatjant en la mateixa direcció del sol els dies s’allarguen i aquest 8 de juliol per a nosaltres ha tingut 30 hores. Quan a les deu de la nit ens ficàvem al llit, a Barcelona eren les quatre de la matinada. Feia exactament 24 hores que ens havíem llevat.
Richmond
• Dimecres, 9 de juliol del 2008
S’inicia l’activitat. Abans de les sis del matí, quan clarejava, he fet la meva caminada diària aquesta vegada en els jardins que rodegen el Capitoli. Després hem agafat un tren en direcció a Richmond.
Els ferrocarrils nord-americans son confortables encara que no molt ràpids comparats amb els trens d’alta velocitat europeus i japonesos. Però son un mitjà ideal per a recórrer zones de paisatges atractius. Còmodament asseguts en seients reclinables, en un ambient tranquil, apte per a la conversa o per a llegir, veus desfilar impressionants panoràmiques a través dels amplis finestrals.
La primera part del recorregut fins a Richmond segueix el curs del riu Potomac. Una muralla verd, formada per arbres de gran alçada, rodeja la via del tren. De tant en tant es trenca per donar pas a grans vies d’aigua formades pels afluents del Potomac que travessen sota les vies. Barques de pesca i de lleure es poden veure amarrades a banda i banda de la via. El bosc alterna amb alguns espais pantanosos i zones d’edificació dispersa. Mes endavant el ferrocarril s’allunya del riu Potomac i s’endinsa en els camps de Virgínia. Camps de blat de moro, alguna industria i petites poblacions se situen entre abundants zones boscoses. De tant en tant poblacions mes importants com Fredericksburg. Tret de les zones centrals de les ciutats mes importants es veuen moltes cases construïdes de fusta.
A Richmond el tren ens deixa en una estació bastant allunyada de la ciutat. Un taxista molt despistat, amb pinta de ser un estranger arribat fa poc als Estats Units, ens porta fins al centre. Fa cara de no saber res quan li demano pel Museu de la Confederació. Finalment, després de consultar per telèfon mòbil amb un col•lega, opta per deixar-nos davant d’un banc.
Aquí comencen els problemes. Tant a Barcelona com a Londres com al mateix Washington ha estat impossible trobar una guia o un mapa de Richmond. Tothom sembla estar d’acord en que es una ciutat que no cal visitar. Per tant l’únic que podem fer es anar preguntant a la gent del carrer per la única cosa que he llegit en algun lloc que s’ha de veure, l’esmentat Museu de la Confederació.
Al final hi arribem. Està dedicat a les batalles i als líders militars que van destacar en la guerra civil del 1861-65. Al costat està l’anomenada Casa Blanca de la Confederació, l’edifici que va ser residència del president Jefferson Davis durant la guerra.
Després de dinar una mica en una cafeteria situada en uns jardins rodejats d’edificis del segle XVIII, seguim el nostre passeig fins l’edifici del Capitoli. Situat dalt d’un turó es la seu de la Assemblea de Virgínia , el primer parlament que es va crear en el que es ara el territori dels Estats Units.
Quan ens disposàvem a marxar de Richmond, una mica cansats de fer de turistes on ningú semblava massa interessat en nosaltres, hem tingut un cop de sort. El taxista que ens havia de portar a l’estació ha resultat ser un negre xerraire i amant de la història de la ciutat. Assabentat de les nostres dificultats ha acceptat portar-nos a veure algunes coses que ens havíem perdut. El mes destacat l’avinguda dels Monuments, una important artèria de la ciutat rodejada de cases antigues de diferents estils i on estan alineades les estàtues dels principals herois de la Confederació... i del tenista negre Arthur Ashe.
Gràcies al nostre amic taxista Al Mathis hem pogut saber com la gent de Virgínia encara venera als herois de la Confederació davant el desconcert dels visitants “yankis” sorpresos per veure monuments a esclavistes en el país de Abraham Lincoln i Martin Luther King.
El monument al tennista Arthur Ashe, alineat amb els de Jefferson Davis i el general Lee, va ser també motiu de polèmica. Quan es va erigir l’estàtua va haver-hi nombroses veus en contra de posar al campió de tennis en la mateixa avinguda que els herois de la Confederació, tot i que havia nascut a Virgínia i era conegut també per les seves activitats filantròpiques.
Georgetown
• Dijous, 10 de juliol del 2008
Com ahir he començat el matí amb una caminada pels jardins que rodegen el Capitoli. Tot bastant solitari tret dels policies que vigilen la zona i alguns esportistes matiners. Les oficines del Senat no registren cap activitat a aquesta hora i tot està molt tranquil.
Després d’esmorzar hem anat a Georgetown. Aquest barri occidental de Washington es de fet una població mes antiga que la mateixa capital. Va ser fundada al segle XVIII quan la capital federal ni tant sols era una projecte. L’ambient que es respira es molt diferent. La majoria dels edificis son cases baixes i, fora de les vies principals, els carrers son molt tranquils sense gairebé trànsit. En la part mes occidental del barri se situa la Universitat de Georgetown. L’ambient encara canvia mes profundament. La gent es molt educada. Els cotxes esperen a que creuis el carrer. Els vianants s’apropen a preguntar-te si t’has perdut si et veuen consultar el mapa.
Hem fet escala a la llibreria Barnes and Noble al carrer M on hem dinat a la cafeteria que hi ha a la segona planta. Després hem seguit el passeig per l’avinguda Pennsylvania fins a la Casa Blanca. La jornada ha acabat amb la visita a la l’altra gran llibreria de la ciutat, la Borders a l’encreuament dels carrers L i 18.
Les dues llibreries son dels tipus grans cadenes comercials amb nombroses sucursals a Washington i a altres ciutats. Hi ha grans quantitats de llibres però les obres d’interès es barregen amb publicacions de tots tipus, algunes d’escassíssima qualitat. S’ha de garbellar molt per trobar alguna cosa que pagui la pena.
Jamestown i Williamsburg
• Divendres, 11 de juliol del 2008
Hem matinat per agafar un tren a les 7.30 en direcció a Williamsburg, l’antiga capital de Virgínia des de finals del segle XVII. La ciutat ha estat reconstruïda en una mena de parc temàtic ambientat en el segle XVIII. La reproducció de diferents edificis de l’època al llarg d’una gran avinguda i els extres vestits amb la roba d’aquell temps fan les delícies del turistes.
Després amb un autobús viatgem fins a Jamestown, el lloc on es va fundar la primera colònia anglesa a nord-amèrica que va sobreviure. S’han reproduït els tres barcos que van portar el colons i el fortí que van construir. Però el mes impressionant es el paisatge de la desembocadura del riu James a la badia de Chesapeake. Els boscos i l’aigua es barregen en un escenari en que no es difícil imaginar l’exuberància de la vegetació que van trobar els primers colonitzadors europeus.
El museu documenta molt bé l’origen de la colònia. Es poden observar les desenes, gairebé centenars de poblats indis que ocupaven les vores dels rius que desemboquen a la badia quan van arribar els primer colons. I com algunes dècades després havien desaparegut pràcticament tots sent substituïts per desenes de colònies angleses.
• Dissabte 12 i Diumenge 13 de juliol del 2008
Ens dediquem a descansar, llegir i passejar per Washington. La ciutat canvia molt en cap de setmana. Moltes botigues i establiments estan tancats. Desapareixen els oficinistes i funcionaris dels carrers que s’omplen de turistes. Sembla com si molts nord-americans aprofitessin el cap de setmana per conèixer la seva capital.
Charleston
• Dilluns, 14 de juliol del 2008
Estem a Charleston, Carolina del Sud. Una ciutat insòlita. On es poden escoltar els grills pel carrer. On les cases no tenen mes de dues plantes. On els hotels, en les seves guies de serveis, s’ofereixen a indicar-te quina es l’església de la teva confessió mes propera. Li diuen la Ciutat Santa. I es que hi ha esglésies per tot arreu, de totes les confessions imaginables i d’algunes que creies que ja no existien. On les esglésies estan rodejades de cementiris. I les tombes son antigues, antigues. A les làpides que encara es poden llegir hi ha dates dels segles XVIII i XIX. Les altres les ha esborrat el temps. Una ciutat on les cases també son antigues, antigues. Petites i antigues. Unes han estat declarades monument històric, altres han estat transformades en restaurants o botigues de moda. I davant el mar s’alineen mansions que semblen tretes d’”Allò que el vent s’endugué”.
Sembla com si de cop haguessis retrocedit dos segles. Però no es un parc temàtic, una ciutat reconstruïda per a entreteniment dels turistes. Es una ciutat autèntica. La gent hi creu. Son defensors militants de les seves tradicions i es com si el seu gust no hagués superat el segle XIX. Les botigues d’art i de mobles semblen d’una altra època. Els hotels semblen trets d’una guia turística del 1858. Un viatge en el temps. Com si l’avió que ens ha portat fins aquí ens hagués traslladat al passat.
• Dimarts, 15 de juliol del 2008
Que fa que la bellesa pugui sorgir del dolor, la sang, la suor i les llàgrimes? Hem vist plantacions magnífiques, amb jardins plens de flors exquisides i grans arbres que estenien una ombra protectora. Plantacions on vivia l’aristocràcia de Carolina del Sud, creades amb la riquesa amasada al llarg dels anys amb el cultiu de l’arròs, l’indi i el cotó per mans esclaves. Centenars d’homes i dones, transportats carregats de cadenes des de l’Àfrica , per entregar el seu treball gratuït als seus amos.
Els propietaris de les plantacions van transformar el treball dels seus esclaus en riquesa i amb els diners van construir magnífiques mansions rodejades de jardins plens de flors exòtiques. Avui admirem aquests jardins mentre el guia sembla oblidar-se de com es van crear. Quanta suor i quantes llàgrimes han regat aquestes magnòlies. Quan dolor ha estat l’adob de les camèlies. Es indecent recordar-ho o es mes indecent oblidar-ho?
• Dimecres, 16 de juliol del 2008
La Lluna es reflexa sobre l’aigua tranquil•la de l’ampli port natural de Charleston. El vent suau porta remors de veus de parelles que passegen en la foscor. Mes enllà, en el passeig davant el mar, les fonts afegeixen els seus murmuris apagats. Mes tard entrem a la ciutat. Carrers il•luminats amb llum de gas. Se senten les actuacions de música en viu de nombrosos bars. De tant en tant un estret passeig porta a una placeta amb una font. Només se sent el soroll de l’aigua. Es de nit i passegem per Charleston.
• Dijous, 17 de juliol del 2008
La ciutat de Charleston te una indubtable capacitat de seducció. A diferencia de les grans metròpolis del nord, on el temps corre de pressa i els seus habitants s’afanyen a guanyar diners, aquí tot transcorre mes plàcidament. Aquest ritme mes pausat i el gust dels seus habitants per les coses belles, la fan un plaer pels sentits i un lloc ideal per descansar. No es difícil imaginar que els milers de turistes americans que ara la visiten es transformaran en els pròxims anys en desenes de milers i procedents de tot el mon.
Però hi ha alguna cosa que et manté en guàrdia, que no et permet abandonar-te al goig dels seus encants. I es la cortina de fum amb que cobreixen els aspectes mes foscos de la seva història. Tothom passa de puntetes sobre el fet que la riquesa i la prosperitat de Carolina del Sud es van crear amb el treball esclau. Que la discriminació racial era encara una realitat en la dècada del 1960 amb escoles segregades, amb llocs diferents per a seure blancs i negres en els bars i restaurants, etc. Reconèixer els errors i manifestar-ho públicament es un primer pas per evitar que es tornin a repetir. I aquí s’ha preferit ocultar-los sota el vel de l’harmonia i la bona educació.
• Divendres, 18 de juliol del 2008
Hem decidit viatjar de Charleston a Savannah en tren. Teníem dos alternatives: o aixecar-nos en plena nit per agafar el tren que passa a les cinc de la matinada o esperar fins a un quart de vuit del vespre. Hem optat per aquesta segona alternativa i l’experiència es digna d’explicar-se.
L’estació està bastant lluny del centre de Charleston, a uns 20 o 25 minuts en cotxe si el trànsit no es molt intens. L’estació es molt solitària, perduda entre camps i algunes instal•lacions industrials. Pràcticament no hi havia ningú durant les hores que hem estat esperant el tren. Tampoc cap moviment de vehicles ni taxis esperant l’arribada de passatgers. Semblava l’estació d’un poblet petit perdut al mig del desert. Aquest ambient tan solitari no es d’estranyar doncs en total només passen quatre trens de passatgers al dia, dos en cada sentit. Una quantitat molt reduïda per a una conurbació en que viuen mes de mig milió de persones.
El tren ha arribat tard. Amb tota naturalitat una dona que feia funcions de cap d’estació ens ha advertit que portava una hora i deu minuts de retard. A Catalunya el personal s’hauria revoltat i alguns haurien proposat tallar la via del tren. Aquí ningú s’ha immutat. Les poques persones que esperaven el tren han seguit llegint o passejant. Quan finalment el comboi ha entrat a l’estació de Charleston amb una hora i vint minuts de retard tot s’ha desenvolupat com si no hi hagués cap pressa. Els passatgers han baixat de un en un per l’única porta habilitada mentre el cap del tren, molt amablement, anava ajudant a tot aquell que ho necessitava. En l’operació s’han invertit mes de cinc minuts, acabada la qual i també en fila india hem entrat per la mateixa porta els passatgers que intentàvem accedir al tren.
Per explicar també les coses bones cal dir que el tren es bastant barat. El bitllet de Charleston a Savannah, mes de cent milles, ens ha costat només vint dòlars. Curiosament el taxi que ens ha portat fins l’estació ens ha costat mes car.
Tens la sensació que utilitzar el tren per a viatjar es una experiència poc freqüent per als nord-americans. Només alguns el fan servir per vacances o en desplaçaments que no requereixen gran rapidesa. Potser l’excepció es el corredor entre Boston i Washington on els trens son mes freqüents i mes ràpids.
El trànsit de mercaderies, en canvi, es intens amb trens llarguíssims, que poden arribar a fer entre dos i tres quilòmetres en total.
Savannah
• Dissabte, 19 de juliol del 2008
Savannah al juliol. Calor, molta calor. Calor i humitat. Si tens sort i plou, l’ambient es refresca una mica. Es una pluja ràpida, curta, que arriba per sorpresa però que alleugereix l’ambient. Si no plou, al migdia, millor no sortir. L’aire està tan calent que et torres encara que estiguis a l’ombra. La xafogor es intensa fins i tot a l’hora en que es pon el sol. Només al clarejar el dia l’ambient es una mica mes fresc, tot i que per a nosaltres la temperatura sigui la típica d’estiu.
• Diumenge, 20 de juliol del 2008
Savannah es una ciutat cosina germana de Charleston. Pertanyen a la mateixa regió, l’anomenat Low Country, que recorre la zona costanera de Carolina del Sud i Geòrgia. Es van fer grans i riques amb les plantacions creades des de la seva fundació com a colònies. En el cas de Savannah la producció dominant va ser el cotó que va transformar el seu port al segle XIX en el primer exportador de cotó de l’Atlàntic i el segon del mon. Totes dues ciutats van ser esclavistes, van pertànyer al bàndol derrotat a la guerra civil i van patir una forta decadència des de aleshores. Savannah, com Charleston, s’ha recuperat en les últimes dècades en part gràcies al turisme, tot i que l’activitat del port i de la seva zona industrial semblen mes intenses en la ciutat georgiana.
Però hi ha una cosa que les diferencia de manera significativa, l’urbanisme. Els carrers de la part antiga de Charleston son en general estrets i semblen fruit de la improvisació en una ciutat nascuda al segle XVIII. Savannah, pel contrari, va néixer amb un pla urbanístic concebut amb tot detall pel seu fundador.
Els carrers es creuen de manera perpendicular en una xarxa en la que alternen avingudes mes amples amb carrers mes petits. Cada dos carrers, coincidint amb l’encreuament de les avingudes se situen places quadrades. Aquestes places son potser l’element mes característic de Savannah. Roures molt alts i centenaris les cobreixen amb les seves branques. De tant en tant alguna magnòlia de considerables dimensions. Al centre una font o un monument a alguna de les personalitats que la ciutat ha volgut homenatjar. Son places amb bancs, molt acollidores. La seva ombra contribueix a mitigar la calor intensa que fa a l’estiu i el soroll de l’aigua ajuda a relaxar-se.
Aquesta xarxa urbana li dona un aire de ciutat mes moderna, encara que com a Charleston hi ha molts edificis restaurats dels segles XVIII i XIX.
El segon element característic es la façana que dona al riu on hi ha el port antic. Es poden veure els antics magatzems de cotó transformats ara en botigues i restaurants. El port modern es situa riu amunt i en l’antiga zona d’embarcament recalen ara els transbordadors que van d’una banda a l’altre del riu i els barcos fluvials dedicats a passejar els turistes. Aquests antics magatzems de cotó tenen dos nivells. La part del davant i mes baixa que dona al riu eren pròpiament els magatzems. La part del darrera i mes alta, unida per una passarel•la al penya-segat en que s’assenta la ciutat estava reservada als habitatges dels propietaris. Des del passeig situat al darrera es baixa per unes rampes fins els molls.
• Dilluns, 21 de juliol del 2008
Hem visitat l’Oglethorpe Mall de Savannah. Es un gran centre comercial a la perifèria de la ciutat amb mes d’un centenar de botigues i sucursals de quatre grans magatzems entre els quals Sears i Macy’s. El centre està rodejat d’un gran aparcament amb places per a milers de cotxes. Disposa també d’una zona de restaurants en règim d’autoservei que comparteixen un ampli espai de taules.
Durant els dies que hem visitat Washington, Richmond, Charleston i Savannah hem vist que el comerç a l’interior de les ciutats es molt pobre. Hi ha poques botigues i alguns sectors, com el de l’alimentació, estan totalment absents. Sembla que aquí la tendència a concentrar el comerç en grans centres a la perifèria de les ciutats ha anat molt mes lluny que a Catalunya.
Aquesta tendència coincideix amb l’ús massiu del cotxe privat com a mitjà de transport. Moltes ciutats no estan dissenyades per caminar si no per anar en cotxe. Les grans àrees comercials estan lluny del centre. Disposen de grans aparcaments per a cotxes i d’algunes línies d’autobús que son d’us minoritari.
Nova York
• Dimarts, 22 de juliol del 2008
Nova York a les sis de la tarda es mes Nova York que mai. Milers de persones, centenars de cotxes, desenes d’anuncis lluminosos s’acumulen en torn a Times Square en una orgia de sorolls, llums, colors i olors que cap ment humana, per mes àgil que sigui, pot desxifrar en la seva totalitat.
Recent arribats a la ciutat ens hem topat amb aquest ambient inigualable i un tant atordidor. Per un moment ens hem quedat desorientats però aviat la gana, que ja era molt forta a aquesta hora, ens ha fet trobar el camí d’una pizzeria. Hem trobat una taula lliure entre desenes de persones que improvisaven un sopar. I com sempre self-service, forquilla i ganivet de plàstic... i acaba aviat que esperen uns altres per sopar.
L’activitat a Nova York es frenètica. Tothom camina de pressa com si tingués entre mans coses molt urgents per resoldre. Fins i tot al vespre quan se suposa que la majoria de la gent ha acabat de treballar. La ciutat es com una gegantina fàbrica que no para mai. I aquest ambient es contagia. Encara que no tinguis res a fer i estiguis de vacances et sembla impossible poder passejar pels seus carrers. No tant per que la gent t’empenti, que també, si no per que cal seguir el ritme.
Central Park si es un oasi de tranquil•litat. La gent camina, corre o treu a passejar el gos però a un altre ritme. Com si entrar al recinte del parc fos com concedir-se una treva, un respir.
• Dimecres, 23 de juliol del 2008
Molts turistes que, des d’Espanya, visiten els Estats Units arriben a Nova York. Bona part es queden a visitar la ciutat i esgoten aquí el seu temps de vacances. La temptació es creure que Nova York es la quinta essència dels Estats Units, la ciutat que coneguda, serveix per a conèixer les altres ciutats del país. Res mes lluny de la realitat. Nova York es un país en si mateixa que, a mes a mes, forma part dels Estats Units. Però que no se sembla gairebé en res a la majoria de les ciutats nord-americanes.
Prenem un exemple una mica peculiar. Aquests dies hem vist una quantitat ingent de persones obeses a Washington, a Richmond, Charleston i Savannah. No amb uns quilets de mes si no persones autènticament deformes amb unes panxes i uns culs monumentals. Es calcula que un 25 per 100 de la població dels Estats Units pateix obesitat mòrbida, el que es una xifra espectacular amb totes les conseqüències sanitàries que es possible imaginar. A Nova York, o com a mínim a Manhattan, això no es així. Es veu gent obesa però de manera mes excepcional. L’Ajuntament porta temps adoptant mesures per a controlar el menjar escombraria que ofereixen els restaurants fast-food. La última mesura es obligar a que facin constar les calories de cada menja al costat del seu contingut i el preu.
Molta gent, d’altra banda, practica algun tipus d’esport. Es freqüent veure a desenes de persones corrent per Central Park al matí abans d’anar a treballar que es transformen en centenars el cap de setmana.
Nova York es una ciutat culta, progressista, on bona part de la gent sembla tenir una certa cultura dietètica, com a mínim mes que a moltes altres localitats dels Estats Units.
Fins i tot els gossos son molt mes ben educats que en altres llocs, especialment comparats amb els gossos catalans. A Catalunya si surts a caminar a l’hora de passejar els gossos aquests venen inevitablement a ensumar-te quan no a bordar-te. Aquí ni et fan cas. Passen pel teu costat dedicant la seva atenció exclusivament als seus amos. I això fa possible que vagin sense corretja pel parc i no molestin a ningú. Potser es que estan acostumats a veure molta gent. Potser que no s’els ensenya a bordar quan algú s’apropa al seu territori. Tenen un sentit mes comunitari de la ciutat.
• Dissabte, 26 de juliol del 2008
Volem cap a Barcelona. Els controls han estat intensos a la sortida de l’aeroport Kennedy – detector de metalls, escrutini per raigs x de tots els objectes incloses les sabates – però no tant com en els vols interiors. La por a que es repeteixin atemptats com els de l’11 de setembre del 2001 segueix viva i en els vols interiors dels Estats Units s’ha introduït un nou control selectiu que a nosaltres ens ha tocat patir per dues vegades. Les autoritats aeroportuàries escullen alguns passatgers amb criteris desconeguts als quals sotmeten a un escrutini molt mes intens que inclou un escorcoll personal i la utilització d’aparells detectors d’explosius. Son noves mesures de seguretat i en aquest sentit son benvingudes però s’han d’establir clarament els límits per a que puguem seguir diferenciant entre una democràcia i un estat policial.
L’avió surt amb una hora i mitja de retard, temps del que gaudim entre la sala d’espera de la terminal i el seient de l’avió, però que va bé per a fer una mica de balanç del viatge.
L’objectiu central – descansar – ha estat aconseguit amb escreix. Durant vint dies hem aconseguit desconnectar de la feina quotidiana, una teràpia molt necessària, especialment per a Marina que viu amb intensitat, passió i un estrès considerable la seva vida com a metgessa. Perdre els referents habituals, especialment alguns aparells com el telèfon, ajuden a descansar.
El segon objectiu era conèixer millor els Estats Units. Després del primer viatge que vam realitzar amb Marina la primavera del 1979 havíem estat altres dues vegades. Coneixíem Nova York, Washington, Boston i Filadèlfia. Jo per la meva banda havia viatjat en altres ocasions com a cap d’internacional dels Serveis Informatius de TV3. En una visita especialment llarga el 1985, convidat pel Congrés dels Estats Units, vaig tenir ocasió de conèixer també Atlanta, Los Angeles, San Francisco i Detroit. Visitar el sud dels Estats Units – l’Old South, el Vell Sud com diuen ells – era un objectiu pendent.
Ha estat molt interessant com he intentat reflectir en aquestes pàgines. I m’ha permès entendre una cosa que des de fora era difícil de copsar. Hi ha dos grans períodes constituents als Estats Units. El primer i mes conegut que comença el 1776 amb la Declaració d’Independència i uns anys mes tard amb la proclamació de la Constitució encara vigent. Es un període en que Virgínia exerceix d’Estat capdavanter amb líders destacats com Thomas Jefferson, George Washington, James Madison, etc. Lidera el nou país un estat agrícola i esclavista del sud, en uns Estats Units que son bàsicament exportadors de productes com el tabac, el cotó i altres productes del camp. La esclavitud permet una mà d’obra barata que fa rendible l’explotació d’aquests productes i en la Constitució ni es menciona. Una contradicció flagrant amb el principi d’igualtat entre tots els homes que es plasma en la Declaració d’Independència obra en gran part del propi Jefferson.
La contradicció genera tensions durant tota la primera meitat del segle XIX que esclaten amb la guerra civil del 1861-65. Unes contradiccions potenciades pel desenvolupament industrial dels Estats del nord que estan en contra de l’esclavitud i desitgen mesures proteccionistes per a la seva incipient industria.
Amb la proclamació que fa Abraham Lincoln el 1863, en plena guerra, declarant lliures a tots els esclaus dels Estats que s’han rebel•lat contra la Unió s’inicia el que podríem considerar com a segon període constitucional. Una etapa en que es vol transformar en real el principi d’igualtat entre tots els ciutadans. Després de la guerra civil s’aproven tres esmenes a la Constitució en aquest sentit que suprimeixen l’esclavitud i consagren la igualtat de drets de tots, tant blancs com negres.
Però en els Estats del sud s’inicia una resistència oberta a fer realitat aquesta igualtat. Es creen obstacles a l’exercici del dret de vot dels negres, s’introdueix la segregació racial en transports, escoles i altres establiments públics, etc. No es fins a la presidència de Lyndon Johnsson en la dècada dels 60 del segle XX que s’aprova la legislació que posa fi a aquestes pràctiques. Es triga mes d’un segle a suprimir la discriminació i aconseguir la igualtat efectiva, al menys en el terreny legal, entre blancs i negres.