La connexió directa del tren d’alta velocitat entre Barcelona i Sevilla deixa a la capital andalusa a només cinc hores i mitja de Barcelona. La rapidesa amb que el tren recorre els poc més de mil quilòmetres que separen les dues capitals no disminueix la distància psicològica entre els dos mons. Es un viatge a un altra realitat, molt diferent de la nostra, però que l’impacte del món contemporani va aproximant. La segona setmana d’abril del 2010 vam viatjar a Sevilla i Cadis i aquest es el relat d’algunes de les coses que vam observar.
* Dimarts, 6 d’abril del 2010
El tren d’alta velocitat s’ha transformat en un mitjà de transport d’èxit quan fa poc més de dos anys de la seva arribada a Barcelona. Es veia a venir. Ideal per a les distàncies mitges pot competir amb l’avió en comoditat i en velocitat si es considera el viatge en el seu conjunt, del centre al centre de les ciutats.
El pont aeri Barcelona-Madrid ha anat perdent clients progressivament. Els passatgers han preferit arribar al centre de la capital de l’Estat amb l’AVE en poc més de dues hores i mitja i sense deixar de llegir el diari.
El que no està tan clar es la comoditat i la utilitat del tren d’alta velocitat per a distàncies superiors als mil quilòmetres.
Hem viatjat amb l’AVE de Barcelona a Sevilla i els resultats son només mitjanament satisfactoris. Res a dir de la puntualitat. El tren surt i arriba a l’hora prevista com en els trajectes més curts. El viatge no es fa extraordinàriament llarg tenint en compte la distància recorreguda. Cinc hores i mitja no es massa temps per viatjar en tren des de Barcelona a Sevilla. Especialment si es té en compte que pel camí s’atura a Tarragona, Lleida, Saragossa, Ciudad Real, Puertollano i Còrdova.
El que més es nota a faltar es la necessària comoditat per a un viatge d’aquesta durada. Els seients no son prou confortables i després d’unes hores de viatge costa trobar la posició per a resistir fins al final.
L’atenció al viatger vol copiar mil•limètricament la que s’ofereix en els avions sense adonar-se’n que molts dels viatgers que opten pel tren d’alta velocitat ho fan perquè estan cansats del tracte despersonalitzat i rutinari dels avions.
Així se senten les mateixes salutacions de benvinguda i comiat que als avions. S’ofereixen uns auriculars per a sentir música amb una qualitat ínfima. Durant el viatge es pot veure un film en una pantalla de poc més d’un pam de llarg que si et toca a una certa distància es un desafiament per als curts de vista. Però el mes increïble es el menjar que ofereixen en classe preferent on, per un recàrrec en el preu de 80 euros sobre la classe turista, pots degustar un menú tan insípid i esquifit com el dels avions.
Alguns ens havíem fet il•lusions sobre el dia en que es podria arribar de Barcelona a París en tren d’alta velocitat. Gairebé havíem decidit apuntar-nos a fer el viatge a la primera oportunitat en que fos possible. Però si Renfe no varia el seu tracte al viatger ens ho haurem de pensar dues vegades. París encara està més lluny que Sevilla.
* Dimecres, 7 d’abril del 2010
Hi ha ciutats que són espectaculars quan les veus de lluny però, a mesura que t’apropes l’encant va desapareixent. Nova York es un cas paradigmàtic. Els grans gratacels de Manhattan impressionen de lluny. Però a mesura que t’endinses en el cor de la ciutat els carrers apareixen grisos, sorollosos, els edificis són monòtons. Has de recórrer la ciutat amb deteniment per trobar llocs on es recupera l’encant.
Sevilla es exactament a l’inrevés. A primer cop d’ull sembla una ciutat anodina, com una capital de província més. Alguns monuments trenquen el caràcter aparentment mediocre de la ciutat. Però quan t’endinses en els seus carrers es quan t’adones que estaves equivocat. De cop et trobes en una plaça amb dues o tres magnòlies gegants a l’ombra de les quals la gent se seu a descansar i escapar de la calor. O amb una botiga fundada el segle XIX, plena de dolços que fan les delícies dels transeünts.
Nombrosos edificis amb tribunes forjades en ferro, patis a l’interior de les cases ideals per a prendre la fresca a l’estiu, petits jardins amb palmeres. Una gran quantitat de racons que li donen a la ciutat una personalitat pròpia i molt atractiva.
Per Sevilla s’ha de passejar amb calma, seguint el ritme dels seus habitants. Una ciutat en que el comerç local obre a les deu del matí i tanca al migdia de dos quarts de dues a les cinc de la tarda. A les vuit molts tornen a tancar. Només els locals dirigits als turistes i les grans cadenes espanyoles i internacionals intenten forçar aquest ritme pausat, que deixa temps per a cultivar les relacions socials.
* Dijous, 8 d’abril del 2010
Només cal estar una mica atent a les paraules i els signes per endevinar que els sectors mes inquiets de la societat andalusa malden per definir el perfil propi d’Andalusia dintre d’Espanya. A primera vista es un intent sorprenent. Vist des de lluny no hi ha poble amb unes característiques més definides dintre de la societat espanyola. L’accent amb que es parla el castellà, el clima, el folklore, l’ambient festiu que es respira, tot contribueix a definir una personalitat molt particular. Però no es tracta d’això. El que s’intenta es trobar unes arrels històriques, culturals que puguin fonamentar una eventual “nacionalitat” andalusa.
La vista es gira en primer lloc cap al passat, cap als segles de dominació àrab i musulmana, probablement els de més gloria de la història d’Andalusia. El califat de Còrdova, la Granada de l’Alhambra, son moments d’esplendor i prestigi arreu del món. El problema és que d’aquest passat queda molt poc. La conquesta dels monarques cristians de la corona de Castella va acabar amb una cultura i una societat a la que malgrat tot admiraven.
Sevilla està plena de exemples d’aquest “soterrament” de la cultura àrab i musulmana. La catedral està construïda a sobre del que va ser la gran mesquita de la ciutat. La Giralda era el minaret de la mesquita al qual es va sobreposar un campanar. Als “Reales Alcázares” queda poc més d’una paret de l’època i encara en perill de caure. La majoria dels palaus i estances que es conserven van ser construïts pels monarques cristians. Son els més ben conservats i els que llueixen amb més esplendor.
Els “Reales Alcázares” son un bon símbol de les dificultats en que es troba la societat andalusa a l’hora de recuperar aquest passat gloriós. Pràcticament ja no existeix més que en la memòria. La cultura cristiana va sepultar el passat àrab i avui Andalusia es fonamentalment el producte d’aquesta cultura. Només cal veure el més d’un centenar d’esglésies que omplen Sevilla o l’arrel religiosa de manifestacions molt populars com les processons de Setmana Santa o la romeria del Rocío.
* Divendres, 9 d’abril del 2010
Cadis es una ciutat molt bonica i relativament poc transitada pels turistes. La peculiaritat que la fa més encantadora es que està rodejada per mar per tres dels seus quatre costats. Al nord, al cantó de la badia, hi ha el port on recalen nombrosos creuers. Son probablement l’origen de la majoria dels turistes que circulen per la ciutat. Cap a l’oest es troba l’extrem de la ciutat que s’endinsa en l’oceà Atlàntic. Una punta molt fortificada per defensar-se dels atacs procedents del mar que es van succeir durant segles. Passejos arbrats li donen un encant molt especial. Cap al sud, en el costat que mira a Àfrica, mes fortificacions. Quan bufa el llevant les platges d’aquesta façana de la ciutat es buiden de banyistes. Fins i tot es fa difícil de passejar per la muralla resistint la forta ventada.
A l’interior de la ciutat predominen els carrers estrets i amb poc trànsit. De tant en tant s’obre una gran plaça arbrada que dona oxigen al laberint. Els monuments, el edificis son discrets. S’ha de voltar per alguns carrers fins trobar l’Oratori de Sant Felip Neri on el 1812 es va aprovar la primera constitució democràtica espanyola. Només dos edificis es veuen des de lluny: la catedral nova i l’Ajuntament.
Cadis es una de les ciutats més antigues d’Europa Occidental. Fundada pels fenicis va ser ocupada posteriorment pels cartaginesos, els romans i els àrabs. Val la pena dedicar unes hores al museu arqueològic de la ciutat.
* Dissabte, 10 d’abril del 2010
Polèmica aquest matí a l’ABC i al Diario de Sevilla per l’actuació anit del grup de rap “Los chikos del maíz”. El Partit Popular i l’Associació de Víctimes del Terrorisme s’havien queixat que es permetés actuar a un grup que canta cançons favorables als etarres. Ells neguen que tinguin cap simpatia cap a ETA. En el transfons un debat per les iniciatives de la conselleria de joventut i esports de l’Ajuntament, organitzadora de l’acte, i que està controlada per Esquerra Unida.
Vam sortir a passejar anit en tornar de Cadis. L’ambient a Sevilla un divendres a la nit es sorprenent, al menys per al que estem habituats aquí. Les places s’omplen amb una multitud de gent a peu dret prenen cervesa i xerrant amb els amics. A l’Alameda d’Hércules nombroses persones entaulades sopant a prop de la mitja nit. Altres prenent copes. De fons l’acompanyament rítmic i poderós de “Los chikos del maíz”. Ens vam apropar. Uns centenars de persones rodejaven l’escenari on els rapers cantaven cançons molt crítiques amb l’establishment. Tothom rebia una bona plantofada en la recitació rítmica i sincopada dels cantants. Un gran ambient de festa a l’Alameda, ideal per a passar una nit de marxa. Els veïns, suposo, aguanten estoicament fins que acaba la festa.
* Diumenge, 11 d’abril del 2010
Tornem a casa. Cinc hores i mitja de tren d’alta velocitat ens deixen a l’estació de Barcelona-Sants. El millor es entretenir-se llegint alguna cosa durant el viatge. El temps passa més de pressa.